Millor junts que separats

Catalunya afronta unes eleccions autonòmiques que no tocaven. El president de la Generalitat Artur Mas, que de forma irresponsable ha preferit convocar unes eleccions enlloc d’afrontar el compromís que li va encarregar el seu electorat, encara no fa dos anys, s’ha vist incapaç d’arreglar els problemes dels ciutadans i ha decidit despistar-nos amb un debat que gens ajudarà a Catalunya per sortir de la crisi, com és el de la independència.

El President de la Generalitat ha preferit provocar una paràlisi en l’activitat econòmica i en l’activitat de l’Administració catalana, enlloc d’intentar solventar els problemes que pateixen prop de 700.000 aturats a Catalunya. Amb aquesta convocatòria d’eleccions, el líder de CiU demostra que ha fracassat en la seva responsabilitat de Govern i prefereix donar preferència als interessos de partit. No és conscient que ha creat una dificultat afegida a la greu crisi econòmica, com és el de convertir aquestes eleccions en un plebiscit sobre l’independentisme. Enlloc de vetllar pels interessos del conjunt de la societat catalana i intentar evitar divisions i enfrontaments, Artur Mas ha decidit, en aquests moments de greu crisi econòmica, obrir un procés de ruptura dins de la societat catalana, que pot portar a conseqüències imprevisibles i enfonsar a Catalunya encara més en la crisi.

Mas ha convocat unes eleccions perquè ha estat incapaç de poder negociar uns pressupostos, perquè és incapaç de portar el Govern al dia a dia en el futur i això ens comporta inestabilitat.
Perquè l’encara President de la Generalitat, i ara també candidat per CiU, no explica que Catalunya té un saldo negatiu amb la Seguretat Social de 1.096 milions d’euros, segons dades del Ministerio de Empleo y de la Seguridad Social, i que només formant part d’Espanya pot afrontar aquest dèficit.

També amaga que si Catalunya fos independent perdria les subvencions de la Unió Europea, com la de la Política Agrària Comuna (PAC), després d’uns anys en que la renda dels pagesos ha anat baixant progressivament, i altres ajuts que reben els empresaris catalans de fons europeus pel simple fet que la renda d’Espanya és inferior a la mitjana europea. Però Catalunya, com té una renda molt més alta, no hi tindria dret ni que formés part de la Unió Europea.

Els de CiU també amaguen que una Catalunya independent no podria fer front al pagament de pensions i subsidis als 2,2 milions de persones que són pensionistes o aturats, i oferir uns bons serveis als altres 2 milions de ciutadans menors d’edat, comptant només amb 2,4 milions de persones que a Catalunya cotitzen a la Seguretat Social. Ara mateix, gràcies a que Catalunya forma part d’Espanya, els aturats catalans reben 5.000 milions d’euros per a prestacions, i això es pot finançar en els mercats internacionals perquè Espanya representa el 12% de la Unió Europea. Si Catalunya fos independent, hauria de pagar molt més per finançar el seu déficit perquè, tal i com ja va dir el mateix conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas Colell, Catalunya no té cap altre banc que el Govern d’Espanya.

Després de segles de convivència entre Catalunya i la resta de l’Estat s’ha generat el fonament d’una gran nació plural que és l’Espanya actual. Malgrat les singularitats entre les regions i nacionalitats que hi ha dins d’Espanya podem entendre que som una realitat nacional en el que els diferents governs autonòmics han pogut gaudir d’un alt grau d’autogovern, amb institucions pròpies. Les comunitats autònomes han pogut assolir un ampli marc competencial gràcies al desenvolupament constitucional. I en el marc d’Espanya, Catalunya ha assolit el major nivell de reconeixement, de prosperitat i d’autogovern de la seva història. És per això que la majoria de ciutadans de Catalunya se senten tan catalans com espanyols, i que per sortir de la crisi cal anar tots junts. El Partit Popular fa una crida a tota aquella gent que defensa la Catalunya acollidora, la Catalunya treballadora, la Catalunya del benestar, la Catalunya capaç de treballar amb la resta d’Espanya en un projecte europeu. La solució no passa per la independència ni per la separació, sinó que passa per gestionar des del Govern amb seny i amb eficàcia.

El nostre objectiu prioritari per Catalunya és ajudar als catalans a sortir de la crisi, ajudar els petits empresaris, els autònoms catalans, els que aixequen cada dia la persiana i construeixen aquest país, ajudar les famílies, ajudar els joves...

Perquè hi ha una Catalunya silenciosa, una Catalunya que no està a l’hegemonia del pensament únic que alguns han volgut imposar, El Partit Popular Català som el partit que no volem el trencament, que no volem la ruptura, que no volem la fractura de la convivència a Catalunya. Nosaltres som el partit que creiem amb la unitat i amb la cohesió, per aconseguir una Catalunya millor.

Dolors López
Presidenta del PPC de Lleida

Comienza el curso politico

Con el final de las vacaciones empieza un nuevo curso político. Un otoño que se prevé complicado por muchos motivos, el principal, la crisis económica y sus consecuencias, que afectan a muchas familias y empresas.

También se han anunciado elecciones en Galicia y en el País Vasco, comunidad en la que vemos con preocupación que los nacionalismos más radicales pueden sacar un resultado favorable que les permita gobernar.

En Catalunya, después de la aprobación en el Parlament del pacto fiscal en julio, hemos asistido durante el verano a declaraciones y aproximaciones del partido que gobierna hacia ERC en una clara deriva independentista acompañada y aderezada con una buena dosis de victimismo y de intento de confrontación con el resto de España.

Aunque cada vez son más los que piensan que las proclamas independentistas de CIU tienen un interés oculto, que no es otro que el de intentar desviar la atención para que no se hable de su mala gestión, de los recortes y de la deuda que ha aumentado desde que gobiernan.

No parece que sea ésta la mejor manera para salir de la crisis, preocupación que ha de ser prioritaria en estos momentos. Y es que si queremos que nuestros socios europeos confíen en nosotros, hemos de dar una imagen de unidad y de fortaleza, que no conseguiremos con proclamas independentistas.

Catalunya necesita una mejor financiación, en eso estamos todos de acuerdo. Pero no lo vamos a conseguir con enfrentamientos. Tampoco el Gobierno del Estado nos va a dar lo que no tiene y lo que no puede darnos, como tampoco el Gobierno de la Generalitat puede cumplir con todos los compromisos que tiene por una razón tan sencilla y poderosa como es que el dinero del que dispone tanto el gobierno del Estado como el de la Generalitat es insuficiente, cosa que incluso ha provocado que se tenga que acoger al fondo de liquidez.

Pero lo importante es la voluntad para llegar a acuerdos y solucionar problemas. Por eso el Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, ha dicho que estudiará la propuesta de pacto fiscal. Y ya hay fecha, el 20 de septiembre, para que se produzca la reunión entre el Presidente del Gobierno español y el de la Generalitat para hablar precisamente sobre esa propuesta de pacto fiscal.

Estamos viviendo unos momentos difíciles en los que la colaboración de todos, es necesaria, y por eso, la responsabilidad de aquellos que ostentan la máxima representación de los gobiernos autonómicos es imprescindible.

No se puede permitir, por poner un ejemplo, que en la fiesta mayor de Aitona, ondee una estelada en una carpa de la Diputación provincial, ni tampoco es admisible la manipulación de una fiesta, que es de todos, incluyendo un acto con un manifiesto independentista a cargo de un representante del Gobierno, como es el Conseller de Interior Felip Puig.

En este sentido celebro que finalmente el Presidente de la Generalitat no acuda a la manifestación independentista del 11 de septiembre, porque la Diada, no puede ser la fiesta de unos pocos, si no que tiene que ser la fiesta de todos los catalanes. Y la de este año, tendría que tener un único objetivo: la de la unidad para salir de la crisis. Esta ha de ser nuestra prioridad, y a la que le hemos de dedicar todos nuestros esfuerzos.

Dolors López

Presidenta del PP de Lleida y Diputada al Parlament de Catalunya

Davant la pedregada: solucions

El passat 6 de juliol una forta tempesta va afectar greument als municipis del Pla d’Urgell, el Segrià, l’Urgell i la Noguera, amb un total de 68.000 hectàrees malmeses de les quals 25.000 hectàrees són de cultius.

Les seves extenses plantacions de fruiters i cereals van quedar destrossades per la pedra caiguda, que va fer malbé no solament la collita de fruita d’aquest any, sinó també els arbres comprometen collites futures. L’afectació també va arribar a moltes empreses de diverses activitats, que van veure com les seves instal·lacions quedaven malmeses i el mateix va succeir amb vehicles i cases particulars.

Els agricultors, tant de fruita com de cereals, veuen ara com tot el seu esforç, treball i les inversions de tot l’any desapareixen per aquesta calamarsada, sense tenir la més mínima possibilitat de recuperació.

En aquests moments l’agricultura és un dels motors econòmics més importants de les comarques de Lleida que s’han vist afectades. Un sector per altra banda, vital no només per Lleida, sinó també per tota l’economia catalana.

Davant d’aquesta situació i aquest problema que tenen molts agricultors, veiem com els ajuts de la reconversió varietal han quedat tancats fins al 2013, al ser un projecte de 2008 lligat a la PAC.

Ara del que es tracta és de buscar entre tots mesures adequades per pal·liar els danys. Per aquest motiu el Grup Parlamentari Popular hem presentat al Parlament de Catalunya una proposta de resolució, demanant obrir de forma extraordinària un període de sol·licitud de reconversió varietal i de Plans de millora associats al Contracte Global d’Explotació (CGE) als que es puguin acollir tots els afectats de la pedra.

També demanen que de forma extraordinària s’habiliti un línia de crèdits a interès zero, o com a mínim bonificats.

Una altra mesura que pot contribuir a pal·liar els danys és incrementar els ajuts del cost d’implantació de les xarxes antipedra, així com fer els pagaments dels ajuts en un termini inferior a sis mesos.

Vull ressaltar, a més, que les mesures per pal·liar els efectes devastadors de la pedregada s’han de fer entre tots. I per això cal reconèixer la sensibilitat del ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, que es va comprometre a estudiar l’exempció de l’IBI o les cotitzacions socials als agricultors afectats.

L’economia productiva de la zona afectada està en perill, i per tant s’ha de valorar molt positivament la resposta del ministre d’Agricultura davant el problema. Ara cal que el conseller d’Agricultura també escolti les reivindicacions del sector, perquè del que es tracta és de col·laborar totes les administracions per aconseguir les millors solucions per aquest sector estratègic com és l’agricultura i que ja està patint massa problemes, per afegir-ne ara un més.

Dolors López Aguilar

Diputada al Parlament i Presidenta del PP per Lleida

El Canal Segarra-Garrigues encara té futur

El Canal Segarra-Garrigues és una obra vital pel reequilibri territorial i per la dinamització econòmica. Les zones ZEPA, 42 mil hectàrees de 70 mil de superfície de rec, han suposat una important disminució de la superfície de rec, que ha compromès la viabilitat econòmica de moltes explotacions.

I precisament, en moments de crisi econòmica com és l’actual, s’ha d’apostar decididament pel sector primari, per un sector estratègic com és l’agricultura i hem d’imposar el sentit comú i fer que sigui possible d’una vegada per totes la compatibilitat de la protecció de les aus amb l’agricultura.

La Comissió Europea va afirmar que les ZEPA no eren incompatibles amb el rec, sinó que a través dels plans de gestió es podria preveure algun tipus de rec, sempre que no afectés les aus en perill d’extinció. És a dir, el que sempre hem defensat des del PP.

El Conseller d’Agricultura en les seves primeres declaracions com a Conseller, es va comprometre, dient textualment ”El meu objectiu és recuperar el projecte original pel Canal Segarra-Garrigues”. I va afegir que s’havien de buscar els mecanismes per tornar als plantejaments inicials. Després d’aquestes paraules no s’ha fet absolutament res per intentar reconduir aquest assumpte.

Ara s’obre una porta a l’esperança amb la notícia de que la Comissió de Peticions del Parlament Europeu ha acordat investigar el projecte del Segarra-Garrigues, com a conseqüència de la denúncia presentada per l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Aquesta és una molt bona notícia que demostra que el tema no està tancat i que hi ha possibilitats de que finalment aquest Canal sigui viable.

Estem parlant d’una inversió pública de 1.521 milions d’euros, que cal rendibilitzar, i que cal que sigui possible, perquè el territori i la seva activitat agrària depenen d’aquest Canal. I segurament la retallada provocaria uns perjudicis econòmics i socials molt més greus que el possible benefici ambiental.

A la disminució de la superfície de rec, ara hem d’afegir un nou problema que és el preu de l’aigua amb una tarifa fixa de 181 euros per hectàrea de regadiu, que es paga independentment del consum i que perjudica els regants i per això no estan d’acord i el que és més greu, alguns s’estan plantejant, fins i tot, de renunciar al projecte. Des del PP hem reclamat en diverses ocasions al Conseller que reconsideri el preu de l’aigua, ja que ni sindicats agraris ni regants no consideren el preu assequible tal i como des del Departament d’Agricultura ens el volen vendre.

Ara s’obre la possibilitat que davant l’anunci de què el Parlament Europeu investigarà la retallada del Segarra-Garrigues per a la protecció de les aus, puguem recuperar el projecte inicial. I si volem el Canal haurem de remar tots en la mateixa direcció. Si som conscients del problema busquem una solució. Considerem al Canal, com el que és, una infraestructura imprescindible i irrenunciable pel desenvolupament del sector agrari i de la indústria agroalimentària de les comarques de Lleida. És per això que en diferents sessions de control parlamentàries, he demanat al Conseller d’Agricultura que aposti des de Catalunya per a que el Canal Segarra-Garrigues sigui una realitat, treballant de manera decidida per l’agricultura. Ara no és el moment de posar pals a les rodes, sinó de buscar solucions.

Dolors López Aguilar

Diputada al Parlament de Catalunya del PP per Lleida

El segle de la igualtat real de les dones

Commemorem avui, 8 de març de 2012, el Dia de la dona treballadora. Si fem una mirada enrere, ens adonem que va ser durant el segle passat, el segle XX, quan va tenir lloc de ple la lluita de la dona per aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica, malgrat que les primeres manifestacions emancipadores van començar a finals del segle XIX.

No ens trobem amb un fenomen nou, històricament curt. Al contrari. No és casualitat que el passat segle XX fos anomenat per no pocs sociòlegs el “segle de les dones”. La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, i s’incorporaven a la mà d’obra industrial. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Malgrat que aquest protagonisme va ser clau, no va ser fins després del conflicte bèl·lic que, en la majoria dels països –inclosos els més avançats països europeus-, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones.

A partir dels anys seixanta, però, va ser quan les dones van començar a adonar-se de la gran distància que encara separava les lleis dels costums –la igualtat legal de la real- i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser per aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara avui té temes pendents. En ple segle XXI, i fora d’aquests escenaris, com als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tant sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

En el món desenvolupat, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, però no encara en els països en vies de desenvolupament.

A finals del segle passat, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment, i per fortuna, avui ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans. Però no cal oblidar que, paral·lelament a aquests assoliments, va generalitzar-se la doble carrera, pública i familiar, la doble jornada laboral, perquè encara la dona és la responsable, socialment, de la cura de la llar i dels fills.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, aquí continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones.

Des del Partit Popular, volem donar suport a la corresponsabilitat, incentivant la participació equilibrada d’homes i dones en la cura dels infants, alhora que impulsarem la reincorporació de la dona al mercat laboral després de l’educació dels seus fills.

Queda, doncs, molta feina a fer, tant pel que fa a la legalitat com a la mentalitat. El segle XXI, doncs, hauria de ser el segle de l’assoliment definitiu de la lluita, tenaç i pacífica, començada a finals del XIX. Fem doncs, que el segle XXI sigui conegut com el “segle de la igualtat real de les dones”.

Dolors López Aguilar

Presidenta Partit Popular de Lleida

A propòsit de la PAC

En un tema cabdal per a la nostra economia, com és el sector agrari, i des de la responsabilitat que em dóna el meu càrrec de diputada al Parlament de Catalunya, vull ressaltar, en primer lloc, la importància del consens, perquè a l’hora de defensar els interessos del sector agrari, les forces polítiques hem d’actuar per damunt de possibles interessos partidistes. La unitat i el consens ens farà, amb tota seguretat, més forts a l’hora d’obtenir uns bons resultats en les negociacions.

Cal dir, però, que la proposta de la PAC presentada el 12 d’octubre no sorgeix per generació espontània: és conseqüència de les diferents propostes dels estats membres i del document que va presentar el govern socialista i que es va iniciar, precisament, quan Espanya presidia la CEE.

Sense ànim de buscar responsabilitats, creiem que, segurament, no s’han defensat prou bé els interessos dels agricultors i ramaders espanyols i catalans. És un temps perdut que ara entre tots haurem d’intentar recuperar.

Des del Partit Popular entenem que la futura PAC ha de tenir una dotació suficient i hem de defensar els fons que actualment rebem, al voltant de 7.500 milions d’euros. Existeix, en el sector, motius més que suficients de preocupació. Amb la inflació hi haurà menys diners, però ara, també i haurà més estats a repartir. Hem de ser conscients que, a partir d’ara, s’obre un període d’intenses negociacions en les que cada país defensarà els seus interessos i és important entre tots reforçar la posició negociadora del govern espanyol, davant per exemple d’acords de la UE amb tercers països que perjudiquin el nostre sector agrari. I des de Catalunya també és bo que hi hagi una posició unitària per traslladar-la al govern espanyol qui, en darrer terme, és qui haurà de negociar.

Per tant, des del Partit Popular considerem prioritària la defensa d’un pressupost suficient, que pot perillar amb l’escenari econòmic i el repartiment entre més estats membres.

Un altra qüestió de vital importància són les ajudes a la producció. Aquesta constitueix el motor de la nostra competitivitat i ha de prevaldre per damunt d’altres consideracions. No pot ser que a la nostra pagesia cada vegada se li demani més (com que un 30% de les ajudes directes estiguin lligades a criteris greening o verdeig, o l’exigència de destinar un 7% més de la superfície a guaret).

Un altre aspecte important que cal revisar és el preu de desencadenament de les ajudes a l’emmagatzemament de l’oli. El preu de sortida és molt baix i quan es pot retirar, ja no és rendible. Això afecta bona part de Catalunya i molt especialment la comarca de les Garrigues.

Pel que fa a la ramaderia, des del Partit Popular considerem que s’ha d’arbitrar un procediment per no perjudicar els ramaders sense base territorial, que són la majoria del nostre país. En darrer terme, cal prendre mesures que afavoreixin la incorporació de la dona i més ara després de l’aprovació de la Llei de Titularitat Compartida. I també cal potenciar la incorporació dels joves, perquè la nostra població agrària està molt envellida. És una absoluta necessitat que les noves generacions s’incorporin al camp.

Considerem que la proposta de la PAC és ambigua perquè no aclareix els fons que disposarem, i confusa, perquè no concreta la seva distribució. Aquesta proposta no assegura el que ha de ser la prioritat del futur, que és la suficiència alimentària, i la garantia d’una renda digna als productors perquè no abandonin l’activitat.

La sostenibilitat del paisatge i del medi ambient són factors molt importants, sens dubte, però la primera causa que cal defensar, en l’actual situació –i així ens ho hem proposat des del Partit Popular- és la rendibilitat econòmica, si no volem afegir a la dependència energètica una dependència alimentària que, evidentment, seria molt més greu.

Dolors López Aguilar
Presidenta del Partit Popular de Lleida i Diputada al Parlament de Catalunya

Empieza el curso, empieza el cambio

Empieza el curso político marcado por la ya inminente y anunciada convocatoria de elecciones generales para el próximo 20 de noviembre.

Después de un mes de agosto en el que nos hemos desayunado con noticias alarmantes respecto a la economía, acabamos también con un dato nuevamente preocupante: y es que el desempleo vuelve a subir.

La situación a la que nos ha llevado el Gobierno socialista, con sus continuos errores, con su política improvisada, con la negación de la crisis cuando ésta era más que evidente, y, sin tomar las medidas que requería la economía española, ha traído como consecuencia un escenario que sólo se puede solucionar con un cambio de política radical, centrado en reactivar la economía y la creación de empleo.

La reforma constitucional para limitar el déficit es un paso importante que ya había pedido el Partido Popular, y al que el partido socialista se había negado. De hecho, la ley de Estabilidad presupuestaria, algo tan sencillo y de sentido común, que es que no se puede gastar más de lo que se ingresa, había sido aprobada cuando gobernó en España el Partido Popular. Poco después, los socialistas, la derogaron, y así nos ha ido.

Y parece que la presión del Banco Central Europeo, y el peligro de que no se pueda comprar deuda española, han hecho recapacitar al actual presidente del gobierno en el tramo final de su mandato.

Por esta razón, Zapatero ha cedido finalmente a las reivindicaciones europeas y a lo que el Partido Popular le venía reclamando desde hacía tiempo. Los populares hemos defendido y defendemos con tesón esta reforma constitucional, porque la consideramos necesaria, oportuna y responsable. Su cumplimiento obliga a un necesario rigor presupuestario –y, como muchas familias españolas ya vienen aplicando-, obliga al gobernante a no gastar lo que no se tiene. También anticipa la independencia económica que el Partido Popular reivindica, ya que la contención de la deuda evita que la economía española esté en manos extranjeras. Estamos convencidos que esta reforma reforzará la coordinación entre las administraciones, ya que exige a las comunidades autónomas exactamente lo mismo que al estado, con un amplio margen normativo para que cada comunidad lo dote de efectividad. La reforma implica, con toda seguridad, la garantía del Estado del Bienestar, ya que no puede haber política social sin política económica, ni viceversa –porque, sosteniendo un endeudamiento ilimitado, existe el peligro de olvidarse de los más débiles-. Ya que hablamos de política social, quisiera hacer un inciso sobre la nefasta gestión, por parte de la Generalitat de Catalunya, herencia del tripartito, del PIRMI. El Gobierno de CiU ha demostrado una gran falta de profesionalidad durante estos 7 meses de inactividad en la gestión de la Renta Mínima de Inserción que en este momento de gran crisis económica y social, es inaceptable. Proponemos, desde el partido Popular una auténtica reforma integral de la RMI, que realmente dé prioridad a los más desfavorecidos.

De todos es conocido que, la reforma constitucional ha abierto una brecha en el seno del propio partido Socialista y, muy especialmente, con la disconformidad manifiesta del candidato socialista a la presidencia del gobierno, que estaba en desacuerdo con esta medida, aunque finalmente haya tenido que acatar las órdenes de su partido.

Los convergentes, por su parte, llegan a las elecciones radicalizando sus posturas, y negándose a votar en el Congreso, -algo realmente insólito- y que les puede pasar factura si continúan en esta línea. Su único objetivo, en declaraciones del propio señor Duran Lleida, es conseguir que el PP no obtenga la mayoría absoluta en las próximas elecciones.

Los nacionalistas de CIU sólo pueden aspirar a completar mayorías, a ejercer la fuerza con unos escaños que pueden ser decisivos. Ven, obviamente, peligrar esa posición, porque los ciudadanos, en estos momentos, lo que piden a gritos es un cambio de gobierno. Pero quieren –queremos- un cambio sólido, fuerte, capaz de sacar a este país de la crisis económica, social e institucional en la que nos ha hundido el gobierno socialista.

Los catalanes ya estamos hartos de experimentos, y queremos un partido cohesionado. Está claro que el PSC, en plena descomposición, no lo es. Cada cual va por su lado. No se sabe quien dirige el partido en Catalunya, sencillamente, porque no hay nadie que lo haga.

Siempre se ha dicho que la primera premisa para reactivar la economía es la confianza. Pues bien, en estos momentos, el único partido que inspira esa confianza demandada por los ciudadanos, es el Partido Popular, y por eso, el PP es la única opción posible para ese cambio tan necesario.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida y diputada al Parlament de Catalunya