El segle de la igualtat real de les dones

Commemorem avui, 8 de març de 2012, el Dia de la dona treballadora. Si fem una mirada enrere, ens adonem que va ser durant el segle passat, el segle XX, quan va tenir lloc de ple la lluita de la dona per aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica, malgrat que les primeres manifestacions emancipadores van començar a finals del segle XIX.

No ens trobem amb un fenomen nou, històricament curt. Al contrari. No és casualitat que el passat segle XX fos anomenat per no pocs sociòlegs el “segle de les dones”. La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, i s’incorporaven a la mà d’obra industrial. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Malgrat que aquest protagonisme va ser clau, no va ser fins després del conflicte bèl·lic que, en la majoria dels països –inclosos els més avançats països europeus-, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones.

A partir dels anys seixanta, però, va ser quan les dones van començar a adonar-se de la gran distància que encara separava les lleis dels costums –la igualtat legal de la real- i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser per aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara avui té temes pendents. En ple segle XXI, i fora d’aquests escenaris, com als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tant sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

En el món desenvolupat, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, però no encara en els països en vies de desenvolupament.

A finals del segle passat, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment, i per fortuna, avui ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans. Però no cal oblidar que, paral·lelament a aquests assoliments, va generalitzar-se la doble carrera, pública i familiar, la doble jornada laboral, perquè encara la dona és la responsable, socialment, de la cura de la llar i dels fills.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, aquí continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones.

Des del Partit Popular, volem donar suport a la corresponsabilitat, incentivant la participació equilibrada d’homes i dones en la cura dels infants, alhora que impulsarem la reincorporació de la dona al mercat laboral després de l’educació dels seus fills.

Queda, doncs, molta feina a fer, tant pel que fa a la legalitat com a la mentalitat. El segle XXI, doncs, hauria de ser el segle de l’assoliment definitiu de la lluita, tenaç i pacífica, començada a finals del XIX. Fem doncs, que el segle XXI sigui conegut com el “segle de la igualtat real de les dones”.

Dolors López Aguilar

Presidenta Partit Popular de Lleida

A propòsit de la PAC

En un tema cabdal per a la nostra economia, com és el sector agrari, i des de la responsabilitat que em dóna el meu càrrec de diputada al Parlament de Catalunya, vull ressaltar, en primer lloc, la importància del consens, perquè a l’hora de defensar els interessos del sector agrari, les forces polítiques hem d’actuar per damunt de possibles interessos partidistes. La unitat i el consens ens farà, amb tota seguretat, més forts a l’hora d’obtenir uns bons resultats en les negociacions.

Cal dir, però, que la proposta de la PAC presentada el 12 d’octubre no sorgeix per generació espontània: és conseqüència de les diferents propostes dels estats membres i del document que va presentar el govern socialista i que es va iniciar, precisament, quan Espanya presidia la CEE.

Sense ànim de buscar responsabilitats, creiem que, segurament, no s’han defensat prou bé els interessos dels agricultors i ramaders espanyols i catalans. És un temps perdut que ara entre tots haurem d’intentar recuperar.

Des del Partit Popular entenem que la futura PAC ha de tenir una dotació suficient i hem de defensar els fons que actualment rebem, al voltant de 7.500 milions d’euros. Existeix, en el sector, motius més que suficients de preocupació. Amb la inflació hi haurà menys diners, però ara, també i haurà més estats a repartir. Hem de ser conscients que, a partir d’ara, s’obre un període d’intenses negociacions en les que cada país defensarà els seus interessos i és important entre tots reforçar la posició negociadora del govern espanyol, davant per exemple d’acords de la UE amb tercers països que perjudiquin el nostre sector agrari. I des de Catalunya també és bo que hi hagi una posició unitària per traslladar-la al govern espanyol qui, en darrer terme, és qui haurà de negociar.

Per tant, des del Partit Popular considerem prioritària la defensa d’un pressupost suficient, que pot perillar amb l’escenari econòmic i el repartiment entre més estats membres.

Un altra qüestió de vital importància són les ajudes a la producció. Aquesta constitueix el motor de la nostra competitivitat i ha de prevaldre per damunt d’altres consideracions. No pot ser que a la nostra pagesia cada vegada se li demani més (com que un 30% de les ajudes directes estiguin lligades a criteris greening o verdeig, o l’exigència de destinar un 7% més de la superfície a guaret).

Un altre aspecte important que cal revisar és el preu de desencadenament de les ajudes a l’emmagatzemament de l’oli. El preu de sortida és molt baix i quan es pot retirar, ja no és rendible. Això afecta bona part de Catalunya i molt especialment la comarca de les Garrigues.

Pel que fa a la ramaderia, des del Partit Popular considerem que s’ha d’arbitrar un procediment per no perjudicar els ramaders sense base territorial, que són la majoria del nostre país. En darrer terme, cal prendre mesures que afavoreixin la incorporació de la dona i més ara després de l’aprovació de la Llei de Titularitat Compartida. I també cal potenciar la incorporació dels joves, perquè la nostra població agrària està molt envellida. És una absoluta necessitat que les noves generacions s’incorporin al camp.

Considerem que la proposta de la PAC és ambigua perquè no aclareix els fons que disposarem, i confusa, perquè no concreta la seva distribució. Aquesta proposta no assegura el que ha de ser la prioritat del futur, que és la suficiència alimentària, i la garantia d’una renda digna als productors perquè no abandonin l’activitat.

La sostenibilitat del paisatge i del medi ambient són factors molt importants, sens dubte, però la primera causa que cal defensar, en l’actual situació –i així ens ho hem proposat des del Partit Popular- és la rendibilitat econòmica, si no volem afegir a la dependència energètica una dependència alimentària que, evidentment, seria molt més greu.

Dolors López Aguilar
Presidenta del Partit Popular de Lleida i Diputada al Parlament de Catalunya

Empieza el curso, empieza el cambio

Empieza el curso político marcado por la ya inminente y anunciada convocatoria de elecciones generales para el próximo 20 de noviembre.

Después de un mes de agosto en el que nos hemos desayunado con noticias alarmantes respecto a la economía, acabamos también con un dato nuevamente preocupante: y es que el desempleo vuelve a subir.

La situación a la que nos ha llevado el Gobierno socialista, con sus continuos errores, con su política improvisada, con la negación de la crisis cuando ésta era más que evidente, y, sin tomar las medidas que requería la economía española, ha traído como consecuencia un escenario que sólo se puede solucionar con un cambio de política radical, centrado en reactivar la economía y la creación de empleo.

La reforma constitucional para limitar el déficit es un paso importante que ya había pedido el Partido Popular, y al que el partido socialista se había negado. De hecho, la ley de Estabilidad presupuestaria, algo tan sencillo y de sentido común, que es que no se puede gastar más de lo que se ingresa, había sido aprobada cuando gobernó en España el Partido Popular. Poco después, los socialistas, la derogaron, y así nos ha ido.

Y parece que la presión del Banco Central Europeo, y el peligro de que no se pueda comprar deuda española, han hecho recapacitar al actual presidente del gobierno en el tramo final de su mandato.

Por esta razón, Zapatero ha cedido finalmente a las reivindicaciones europeas y a lo que el Partido Popular le venía reclamando desde hacía tiempo. Los populares hemos defendido y defendemos con tesón esta reforma constitucional, porque la consideramos necesaria, oportuna y responsable. Su cumplimiento obliga a un necesario rigor presupuestario –y, como muchas familias españolas ya vienen aplicando-, obliga al gobernante a no gastar lo que no se tiene. También anticipa la independencia económica que el Partido Popular reivindica, ya que la contención de la deuda evita que la economía española esté en manos extranjeras. Estamos convencidos que esta reforma reforzará la coordinación entre las administraciones, ya que exige a las comunidades autónomas exactamente lo mismo que al estado, con un amplio margen normativo para que cada comunidad lo dote de efectividad. La reforma implica, con toda seguridad, la garantía del Estado del Bienestar, ya que no puede haber política social sin política económica, ni viceversa –porque, sosteniendo un endeudamiento ilimitado, existe el peligro de olvidarse de los más débiles-. Ya que hablamos de política social, quisiera hacer un inciso sobre la nefasta gestión, por parte de la Generalitat de Catalunya, herencia del tripartito, del PIRMI. El Gobierno de CiU ha demostrado una gran falta de profesionalidad durante estos 7 meses de inactividad en la gestión de la Renta Mínima de Inserción que en este momento de gran crisis económica y social, es inaceptable. Proponemos, desde el partido Popular una auténtica reforma integral de la RMI, que realmente dé prioridad a los más desfavorecidos.

De todos es conocido que, la reforma constitucional ha abierto una brecha en el seno del propio partido Socialista y, muy especialmente, con la disconformidad manifiesta del candidato socialista a la presidencia del gobierno, que estaba en desacuerdo con esta medida, aunque finalmente haya tenido que acatar las órdenes de su partido.

Los convergentes, por su parte, llegan a las elecciones radicalizando sus posturas, y negándose a votar en el Congreso, -algo realmente insólito- y que les puede pasar factura si continúan en esta línea. Su único objetivo, en declaraciones del propio señor Duran Lleida, es conseguir que el PP no obtenga la mayoría absoluta en las próximas elecciones.

Los nacionalistas de CIU sólo pueden aspirar a completar mayorías, a ejercer la fuerza con unos escaños que pueden ser decisivos. Ven, obviamente, peligrar esa posición, porque los ciudadanos, en estos momentos, lo que piden a gritos es un cambio de gobierno. Pero quieren –queremos- un cambio sólido, fuerte, capaz de sacar a este país de la crisis económica, social e institucional en la que nos ha hundido el gobierno socialista.

Los catalanes ya estamos hartos de experimentos, y queremos un partido cohesionado. Está claro que el PSC, en plena descomposición, no lo es. Cada cual va por su lado. No se sabe quien dirige el partido en Catalunya, sencillamente, porque no hay nadie que lo haga.

Siempre se ha dicho que la primera premisa para reactivar la economía es la confianza. Pues bien, en estos momentos, el único partido que inspira esa confianza demandada por los ciudadanos, es el Partido Popular, y por eso, el PP es la única opción posible para ese cambio tan necesario.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida y diputada al Parlament de Catalunya

Igualtat legal, però no real

L’any 1975, les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. Aquest 8 de març, a més és especial, ja que commemorem que fa 80 anys que per primera vegada la dona va poder exercir el seu dret a vot. Avui fa 80 anys que una dona, Clara Campoamor, va demanar la paraula al Congrés dels Diputats per defensar la igualtat entre sexes i el reconeixement del dret de les dones a votar. I ho va aconseguir. Campoamor va aconseguir que les Corts modifiquessin l’article 36 de la Constitució i que es recollís el ple dret electoral de la dona.

Els canvis socials de l’últim segle han posat de manifest la necessitat que les polítiques d’igualtat formin part imprescindible de l’agenda política de tots els governs i la màxima expressió d’aquest reconeixement va quedar palesa en el compromís recollit a la Constitució de 1978. Però a dia d’avui encara resten molts obstacles que impedeixen les dones tirar endavant els seus projectes i les seves ambicions, i és per això que hem de continuar el camí iniciat aquell 1931 per Clara Campoamor.

El que sí és cert, és que de les hores ençà les coses han canviat molt, però encara ens queda molta feina per fer i molt camí per recórrer. Jo no crec en les quotes sexistes de l’àmbit laboral i és necessari acceptar i entendre que una dona pot arribar, pels seus propis mèrits a ocupar càrrecs de responsabilitat dins d’una empresa, d'igual manera que ho pot fer un home.

I un exemple el tenim al Partit Popular. La nostra presidenta, l’Alicia Sánchez – Camacho, és una dona, les dues diputades al Parlament per Lleida som dones, la portaveu del Grup Municipal del PP a la Paeria i a la Diputació de Lleida és una dona, i ara, la nostra candidata a l’alcaldia de Lleida en les properes eleccions municipals, la Inma Manso, també és una dona. Al nostre partit no calen les quotes, i aquest n’és un bon exemple.

A més, la política, és una professió, si cap, encara més complicada pel fet de ser una dona. En la política no hi ha horaris, i les dones que ens hi dediquem ho tenim més complicat per conciliar la vida laboral amb la familiar. Aquest és el nostre principal repte com a dones, un repte que ha de basar-se en tot un conjunt de mesures que permetin una millor organització del temps i del treball, compatible amb l’atenció als fills, equilibrant les responsabilitats que permetin una nova manera de cooperació i de compromís entre homes i dones.

D’altra banda, és necessari establir els mecanismes de detecció de sectors de marginació femenina per tal de promoure polítiques actives de suport a les dones que garanteixin una protecció econòmica i social adequada, especialment a les dones soles, vídues i grans, atès que donada la major esperança de vida i l’envelliment de la població, són cada cop més nombroses i més vulnerables, situant-se en risc d’exclusió social.

Per tot lo exposat, tinc el convenciment, que a dia d’avui s’ha arribat a una igualtat legal, però falta molt per aconseguir una igualtat real. Per tant, es fa necessari un compromís efectiu per part dels poders públics perquè, tenint en compte aquesta situació, siguin capaços d’afavorir les mesures necessàries per acabar amb la discriminació que dia a dia encara pateixen les dones.

L’any 1931 i davant les Corts, Clara Campoamor va cridar “deixeu que la dona es manifesti com és, per poder-la conèixer i jutjar . Respecteu el seu dret com a ésser humà. Deixeu, a més, a la dona, que actuï en dret, ja que serà l’única manera que es pugui educar en ell, siguin quins siguin els entrebancs i dubtes que en un principi hagi pogut tenir”.

Avui, a l’any 2011, no crec, que les coses hagin canviat pas massa. Les dones hem de continuar fent sentir la nostra veu, ens hem de continuar justificant dia a dia. I que això canviï depèn, en primer lloc, de nosaltres mateixes, ja que, com ha dit en alguna ocasió, la Margaret Thatcher “Qualsevol dona que entengui els problemes de portar una casa està molt a prop de entendre els de portar un país”. Ara bé, també és necessari comptar amb el compromís i la col·laboració de tots per aconseguir una igualtat real entre homes i dones en la societat del segle XXI.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida i diputada al Parlament

En lloc de confrontacions, solucions

Aquest any que tot just acabem d’estrenar suposa l’inici d’una nova legislatura al Parlament de Catalunya. En tots els començaments hi ha ganes i bona voluntat, malgrat que això no és suficient per governar bé i fer el més adequat. En aquests moments, la prioritat és resoldre el tema econòmic, retornar la confiança als empresaris i als autònoms, que en definitiva són els que generen llocs de treball i poden reactivar la malparada economia.

Quan el president de la Generalitat diu que s’ha trobat unes arques públiques sense diners, em recorda el que li va passar al govern del Partit Popular l’any 96, una situació que probablement es repetirà l’any 2012, i el Partit Popular va demostrar aleshores, i ho tornarà a demostrar, que aplicant les polítiques adequades, de recolzament a les PYMEs i baixant els impostos es pot sortir de la crisi i crear riquesa. Per cert, a Catalunya, malgrat que alguns caps quadrats es neguin a reconèixer-ho, li va anar molt bé quan va governar el Partit Popular a Espanya.

El President Mas segur que hi posa bona voluntat, però s’equivoca quant pretén enfrontar Catalunya i la resta d’Espanya. Precisament, en els moments difícils és quan la solidaritat i les bones relacions són més necessàries. Com també s’equivoca quan diu que no donarà un pas enrere en el tema de la immersió lingüística. El senyor Mas ha de recordar que les eleccions ja han passat, que ara ja no és un candidat en campanya electoral i que com a president de la Generalitat ha d’adoptar una posició de responsabilitat i acatar la sentència del Tribunal i fer-la complir. El senyor Mas ha de pensar que ara no és el candidat de CIU, sinó el president de tots els catalans.

I en aquest sentit, Artur Mas té dos reptes importants. El primer i prioritari és recuperar l’economia, i el segon, és crear un marc de convivència a Catalunya que passa per respectar les sentències dels Tribunals. Aquesta és una norma bàsica en un estat de dret i els primers que han de donar exemple són els governants.

Pel que fa a la província de Lleida, la situació és preocupant. El tripartit ens ha deixat una província desfeta econòmicament i decebuda socialment, i el govern de CiU, més preocupat en proclames identitàries que en buscar solucions reals a la crisi, no sembla el més preparat per arreglar-ho. Les dades econòmiques són més que alarmants: Lleida ha tancat l’any 2010 amb un 20 % menys d’empreses i l’atur ja afecta a més de 27.500 lleidatans.

A més, el nostre sector agrari i ramader tampoc està millor. La renda agrària està sota mínims històrics, hi ha el problema de les zones ZEPA del canal Segarra-Garrigues per resoldre i ara als nostres pagesos se’ls ha afegit un mal de cap més amb els robatoris que, un dia i un altre, pateixen les seves explotacions agràries, sense que ningú hi posi remei i amb un greuge afegit, que és la dificultat que tenen per poder assegurar les seves propietats.

En aquests moments i davant d’aquesta situació, cal menys retòrica nacional i més concreció en buscar solucions per sortir de la crisi i per solucionar els problemes reals i quotidians que pateixen els ciutadans. Cal tocar de peus a terra i ser molt conscients de la situació que vivim.

No és el moment de fer volar coloms, ni de buscar fora de Catalunya els culpables de la situació. No és el moment d’encendre flames patriòtiques, ni de fer crides a la construcció nacional, sinó que hem de dedicar tots els esforços a sortir del pou en el que ens trobem per culpa d’unes inadequades polítiques econòmiques.

Finalment, no vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a tots els lleidatans que han confiat en el PP en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. No els defraudarem. I als que no ho han fet, dir-los que poden comptar amb nosaltres si en algun moment necessiten la nostra ajuda.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida i diputada al Parlament

L’emprenedoria ha de tornar a ser un valor en alça

El Govern de la Generalitat té actualment un pressupost de 40.000 milions d’euros, un dels pressupostos més elevats de totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol, i des del Partit Popular ens agradaria saber que es fa amb aquests diners, a què es destinen i com es gasten. Per aquest motiu, exigim que es faci una auditoria completa dels comptes del Govern català, ja que no lliga que tenint aquest pressupost, la Generalitat estigui arruïnada fins el punt de no disposar de crèdit i tenir greus problemes per poder pagar la nomina dels seus treballadors.

Aquest mal ús del diner públic farà que un dels greus problemes que deixarà en herència el govern tripartit que presideix José Montilla, sigui la manca de finançament de la sanitat pública, un fet que ha propiciat que ara mateix hi hagi endarreriments en els pagaments als hospitals i també a les farmàcies. Per això cal demanar al Govern de l’Estat que incrementi la partida del fons estatal en matèria de sanitat pública, de manera proporcionada a les actuals necessitats de Catalunya.

Des del PP creiem doncs necessari que es faci aquesta auditoria dels comptes i, una vegada feta, s’ha d’apostar per redreçar les prioritats del Govern, reduint l’administració catalana i acabant amb les duplicitats, avançant cap a fórmules de gestió publico- privades en algunes empreses públiques, com pot ser els cas del Servei Català d’Ocupació.

Parlant d’economia, vull fer una menció especial a les pimes. El Partit Popular vol donar-les-hi tot els seu suport i és per això que apostem per noves deduccions en la quota de l’IRPF per tal de fomentar l’autoocupació, crear una línea de crèdit de l’Institut Català de Finances destinada a innovació tecnològica i pactar un pla de finançament per a pimes i microempreses per facilitar línies de descompte. És necessari que les petites i mitjanes empreses, autèntiques generadores d’ocupació, tinguin liquiditat.

I és que cal fomentar una Catalunya de valors, on el mèrit i el treball i l’emprenedoria tornin a ser un valor en alça. I en aquest sentit, el Partit Popular vol introduir en tot el currículum educatiu, al batxillerat i a la secundària, l’estudi de l’emprenedoria, per tal que els alumnes aprenguin des de ben aviat el potencial que suposa ser emprenedor.

Un altre dels problemes greus que s’està estenent a Catalunya arran de la crisi és la pobresa que estan vivint cada vegada més famílies. Jo crec en la família com a nucli fonamental de la societat catalana. Lamentablement, en aquests moments sis de cada deu famílies espanyoles no arriben a final de mes i un 30 % de les famílies espanyoles es troben en el llindar de la pobresa. Això és el que ens preocupa al Partit Popular, i no els referèndums independentistes, que sembla que és l’únic que interessa a altres partits polítics.

Els catalans volen un govern que sigui seriós i rigorós i el PP és el punt de trobada de tots aquells que volen una Catalunya real, una Catalunya amb llibertat i sense imposicions ni sancions, de tots aquells que creuen que els catalans es mereixen un Govern que gestioni bé els seus impostos i que els doni confiança en el futur, perquè hi ha solucions per sortir de la crisi.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida i candidata al Parlament

Arduo trabajo

En el PP estamos trabajando mucho. Tenemos por delante dos citas electorales importantes. El Parlament de Catalunya y las municipales de la próxima primavera. Hemos de multiplicar nuestra representación en las instituciones y ello solo será posible haciendo ver a los ciudadanos nuestro trabajo diario, que nuestras prioridades y nuestras preocupaciones son siempre las mismas, que no van dando bandazos según sople el viento.

Somos personas de criterio a quienes realmente nos interesa la ciudadanía y sus problemas.

Dolors López
Presidenta del PP de Lleida y candidata al Parlament